A l’actualitat, la caça es presenta a la societat com una “eina de gestió i conservació del Medi Ambient” que es veu refermada econòmicament i públicament per algunes administracions. Els caçadors es declaren “part de la naturalesa”, al·legant ser els únics que coneixen la verdadera realitat i, per tant, els únics capaços de gestionar-la.
Però la realitat és molt diferent: l’activitat de la caça s’ha convertit en una indústria, amb importants beneficis econòmics, amb un gran poder i grans privilegis, un enorme lobby que anteposa els seus interessos i la seva “afició”, cada vegada més incompresa per una societat que evoluciona, a tota la resta.
La caça no té només una incidència directa sobre les espècies que contempla, que en són moltes, sinó que a més, és causa d’una gran diversitat de conseqüències indirectes que afecten altres espècies i els seus hàbitats: la caça mata més de 25 milions d’animals cada any a Espanya, causa importants desequilibris a l’ecosistema, és una important font de contaminació, es retroalimenta a si mateixa a través de granges que crien espècies que després s’alliberen per ser caçades, limita molt els drets de la resta de la societat, i així un llarg etcètera.
Gairebé una trentena de persones moren cada any a Espanya per l’ús d’armes de foc a la caça.
Paral·lelament, cal destacar que en els últims anys, la societat ha experimentat un gran canvi, i com a conseqüència, la caça provoca cada vegada més rebuig: es mira amb ulls més crítics, que la veuen com una activitat primitiva que ja no té cabuda a la societat del segle XXI.
Com ja va dir William James, un psicòleg del segle XIX: “Ja que l’afany sanguinari dels éssers humans és una part primitiva de nosaltres, resulta molt difícil erradicar-lo, sobretot quan es promet com a part de la diversió una lluita o una cacera”.
A Catalunya