L’espècie humana ha practicat la caça des de la prehistòria. De fet, les dades que es coneixen indiquen que els primers grups humans se servien de la caça, juntament amb la pesa i la recol·lecció, per tal de poder subsistir. Sortien a buscar aliment, iniciaven una persecució i encalçaven l’animal. Aquest animal servia després per alimentar a diversos membres del grup durant un període de temps bastant llarg. De fet, aquesta forma de subsistència segueix estant present a l’actualitat en algunes poblacions molt concretes, que viuen allunyades de la societat moderna i que, per tant, tenen accés limitat a certs aliments.
Però aquesta és la situació d’una mínima part dels considerats caçadors. La resta, a Europa i al món, han convertit la caça fonamentalment en una activitat lucrativa, en moltes ocasions descontrolada i irregular (l’any 2013 a Espanya es van realitzar gairebé 1.700.000 soltes d’espècies cinegètiques, i d’aquestes només 142.173 van ser realitzades per l’administració), i que sembla presentar-se a la societat majoritàriament de dues formes: la de “eina única” per poder gestionar les poblacions de fauna salvatge, sobretot de les urbanes i periurbanes, “que suposen tant perill com inconvenients per a la societat”, i la d’activitat lúdica, esport i entreteniment, en les àrees de caça, i que amaga un sector milionari.
L’any 2013 es van criar més de 1.150.000 individus d’espècies cinegètiques a granges intensives.
La realitat és que la caça s’ha convertit en una gran indústria i un enorme lobby, capaç d’exercir una important pressió sobre les administracions públiques, i capaç, per tant, d’obtenir grans privilegis i concessions.
A Catalunya