Els delfinaris són piscines, generalment constituïdes per una piscina oberta al públic i una piscina mèdica o de separació dels animals. En alguns casos també compten amb una zona de piscina no exposada a la visió del públic, on poden apartar els animals que estiguin malalts, els recent nascuts o els que, per la raó que sigui, no participen als espectacles.
Els animals poden arribar a aquests centres per tres vies diferents: directament de la naturalesa, traslladats des d’un altre zoològic o bé per haver nascut al mateix delfinari.
Avui dia, se segueixen capturant dofins, orques i belugues per proveir d’aquestes espècies els centres que en reclamen, bé perquè no n’han tingut mai o a causa del fracàs dels programes de reproducció. Un exemple clar és el de l’illa japonesa de Taiji, on cada any es maten a milers de dofins pel consum humà i se’n capturen els exemplars més bonics o vistosos per tal que siguin enviats a centres de tot el món.
A Espanya, per legislació europea (Reglament 338/97 relatiu a la protecció d’espècies de la fauna i flora silvestres mitjançant el control del seu comerç (CITES)), no es pot capturar cetacis amb fins comercials. De totes maneres, en ocasions s’utilitzen estratègies per evadir aquesta norma: l’orca Morgan de Loro Parque, per exemple, es va tractar com un fals rescat perquè va ser trobada sola i uns pocs científics van determinar que era inviable retornar-la al mar. Actualment, viu en les mateixes condicions i participa a les actuacions comercials amb la resta d’orques d’aquest centre. Les dues belugues de l'Oceanogràfic de València són la Yulka i la seva cria Kylu, que va néixer allà mateix, la Yulka i en Kairo (ja mort) es van capturar a Rússia i, després d'una estada curta i convenient en un delfinari d'Argentina, van arribar a València.
L’any 2017, uns 2.000 cetacis viuen en captivitat repartits en aproximadament 60 països del món.
De la mateixa manera que passa durant les captures, els cetacis que es traslladen d’un centre a un altre, són separats sobtadament de les seves famílies, amb les quals, a la naturalesa, podrien passar tota la seva vida. Durant el transport, han d’aguantar moltes hores en uns remolcs de les dimensions mínimes per sostenir-los i amb la quantitat d’aigua suficient per tal que no morin. Tot i així, en ocasions, els animals no aguanten i moren abans d’arribar a destí. L’adaptació al nou centre tampoc és gens fàcil: s’han d’aclimatar a un espai nou, a nous entrenadors i a tècniques d’entrenament diferents; i s’han d’integrar a un grup d’animals que no han escollit ells. Això els provoca molt estrès, especialment a causa de l’adaptació al nou grup que sol implicar fortes baralles i/o marginació d’individus.
Els animals que neixen en captivitat, passen cert temps amb la mare i, si tenen sort, potser s’hi queden la resta de la seva vida. Tanmateix, els cetacis que es converteixen en mares en captivitat acostumen a patir greus problemes, conseqüències de no haver après a la naturalesa què és la maternitat ni com s’han de cuidar les cries. Per aquesta raó, moltes cries acaben havent de ser alimentades pels entrenadors a base de biberons i, en ocasions, són fins i tot rebutjades pels seus progenitors.
La reproducció als delfinaris està controlada per les persones, ja sigui mitjançant inseminació artificial o bé a través del control hormonal de les femelles (tècnica que permet regular el cicle per tal que les cries neixin a l’època de l’any que més interessa al delfinari). També es decideix amb qui s’ha d’aparellar cada animal, mantenint en piscines separades de la resta del grup al mascle i a la femella escollits per tal que siguin ells, i no uns altres, qui es reprodueixin.
És normal que, cada vegada hi hagi més control a la reproducció en captivitat: l’endogàmia és un problema molt comú que hi ha en aquests centres. Mares que es creuen amb fills, filles amb tiets i germans, etc., deriven en una pèrdua de la riquesa genètica que tindria lloc de forma natural i, a més, arrossega defectes genètics a la progènie.
Així que els delfinaris han d’escollir entre capturar animals de la naturalesa, mantenir grups endogàmics o bé participar en programes d’intercanvi d’individus, en què els seus animals passen d’un centre a un altre, d’acord a les directrius del programa en qüestió. En qualsevol dels casos, l’objectiu últim sempre és el mateix: el lucre. Si els cetacis no suposessin ingressos econòmics per als propietaris d’aquests centres, mai se’ls mantindria en captivitat.
A nivell europeu
Des de SOSdelfines, que advoca en favor de l’eliminació de la captivitat dels cetacis.
A través de la Dolphinaria-Free Europe, coalició formada per diverses entitats, professionals i experts europeus en mamífers marins i que treballa per al fi de la captivitat de dofins.
A nivell internacional
Treballem amb experts en cetacis i altres científics amb l’objectiu de definir i crear solucions com per exemple: la creació de santuaris marins on els dofins actualment explotats puguin acabar els seus dies de forma digna.
Wiki FAADA
Què puc fer si percebo comportaments anormals en un espectacle amb dofins?
Què faig si trobo un cetaci encallat a la platja?
Quants delfinaris hi ha a Espanya?
Quant temps viuen els cetacis?
Es pot nedar amb dofins a Espanya?
És eficient la delfinoteràpia o teràpia assistida amb dofins (DAT)?
Són perillosos els cetacis?
Els delfinaris porten a terme programes de conservació o d’investigació?
Pot tornar a la mar un cetaci que ha viscut en captivitat?
Quants cetacis viuen en captivitat arreu del món?
Altres fonts
SOSdelfines
Dolphinaria-Free Europe
Informe ENDCAP sobre delfinarios en Europa
Empty The Tanks
Adéu Delfinari