Al llarg dels anys i fins a l’actualitat, moltes persones han adquirit animals salvatges com a animals de companyia. Com ja hem vist, aquests animals poden venir tant del mercat lícit d’animals com del tràfic il·legal, però, deixant per un moment de banda la qüestió legal, veiem que altres problemes sorgeixen de la tinença d’animals salvatges. Els animals salvatges no han estat domesticats ni ho poden arribar a ser: el procés de domesticació és un procés molt llarg que necessita segles per desenvolupar-se en una espècie. Els animals salvatges tenen uns instints naturals que no es poden obviar i unes necessitats bàsiques que ni en les millors condicions de captivitat podrien ser del tot cobertes. No són animals que hagin de viure en una casa, fora del seu entorn natural. Són animals que no s’entreguen com un gat o un gos, que estan acostumats a conviure amb els éssers humans i que els seus costums cada dia es relacionen més amb els de la nostra existència. En els animals salvatges, malgrat que estiguin criats en captivitat, sempre predominarà l’instint animal i salvatge.
Un dels principals problemes de l’adquisició d’animals salvatges per part de particulars és la falta d’informació. Les persones generalment compren un animal perquè els agrada, però sense la informació necessària sobre l’espècie, el comportament i les necessitats de l’animal. El desconeixement sol ser pel que fa a longevitat, dimensions, comportament, necessitats d’espai i dieta, atencions, etc. Aleshores ens trobem que hi ha persones que adquireixen animals que viuen més anys dels esperats, per la qual cosa no es poden fer càrrec de l’animal durant tota una vida. O persones que compren cries de mida petita que quan es fan adults adquireixen unes mides o un pes més gran del que s’esperaven, per la qual cosa no tenen suficient espai (molt típic dels conills nans, les tortugues d’aigua o el porc vietnamita). A més, molt sovint la falta d’exercici i la mala alimentació fan que la mida de l’animal augmenti més del normal, i provoca casos d’obesitat que en posen en perill la salut.
Al cens del 2014, a Catalunya es van registrar 2.596 animals salvatges, dels quals 2.213 eren rèptils i 242 eren mamífers.
Pel que fa a comportament, hi ha un desconeixement tan bàsic com ara si un animal és nocturn (per la qual cosa estarà actiu durant la nit i dormint durant el dia) o social (segons la qual cosa necessitarà més individus de la mateixa espècie per estar bé). Una altra queixa molt sentida és sobre el soroll que pot produir un animal, com una cacatua o un lloro, que és un animal que malgrat tots sabem que canten, moltes persones els adquireixen sense comptar que poden fer un soroll constant.
El canvi de comportament també és molt comú. La majoria d’animals quan arriben a la maduresa sexual canvien el comportament, deixen de ser tan dòcils i es tornen més agressius; i això es veu agreujat en el cas dels que es mantenen en captivitat, que poden arribar a desenvolupar greus problemes de comportament, com estereotípies i autolesions. Tot i que molts animals adquireixen comportaments estereotipats o d’autolesió simplement pel fet d’estar en captivitat i no poder desenvolupar els seus instints més bàsics ni tenir les necessitats cobertes.
A part, els animals salvatges conserven l’instint de supervivència, per la qual cosa ens poden atacar en qualsevol moment, com per exemple quan un moviment nostre els sembli estrany i els sembli una amenaça. Per això, els animals salvatges acostumen a tenir comportaments agressius, sobre tot quan són adults, a banda que acostumen a embrutar molt, a marcar amb orina i a trencar coses.
Per altra banda, també s’ha de tenir en compte les atencions i la despesa econòmica. Moltes vegades adquirir un animal salvatge és fàcil i assequible per a qualsevol, però mantenir-lo és molt costós. Els veterinaris d’animals exòtics són pocs i molt especialitzats, per la qual cosa són més cars, així com els tractaments. També hi ha animals que necessiten unes instal·lacions molt costoses, com ara els rèptils, que generalment necessiten grans terraris amb tots els controls necessaris per obtenir les condicions òptimes per a ells (temperatura, il·luminació, humitat, ventilació, etc.). O animals que tenen dietes molt complicades, com ara les serps que necessiten animals vius, o els petaures que necessiten variar de dieta constantment i també són molt delicats (no toleren la lactosa, tenen molta dificultat per digerir greixos i no poden abusar de proteïnes). Aquests últims, a més de ser delicats i nocturns, són molt socials i es deprimeixen si estan sols i encara que són realment petits, necessiten molt espai per poder saltar i planejar.
Mai s’és conscient de tot el que comporta tenir un animal salvatge a casa, ni per a les persones ni molt menys per a l’animal. El desenllaç gairebé sempre és el mateix: l’abandonament.
Els animals salvatges que s’han criat en una casa no es poden retornar a un hàbitat natural, ja que no han desenvolupat les habilitats de supervivència durant el captiveri, i si són alliberats a la naturalesa difícilment sobreviuen, per la qual cosa en molts casos la conseqüència de l’abandonament és la mort de l’animal. En el cas que sobrevisqui a la naturalesa, això comporta un gran problema per al medi ambient, ja que ha estat alliberat en un hàbitat que no és el seu. Si aquests animals s’estableixen en un lloc concret i es reprodueixen, posen en perill la resta d’animals degut a la possible transmissió de malalties, competició amb la fauna autòctona pels recursos, depredació, etc.; i poden acabar envaint els espais naturals i provocant la regressió i fins i tot l’extinció dels animals que han conformat sempre la fauna autòctona d’aquest lloc.